Foto realitzada per Quim Curbet

Foto realitzada per Quim Curbet

dijous, 9 de juliol de 2015

Crítiques i lectures de Veces

Lectura d' Antònia Vicens



"L’aigua morta
 
No recordo el seu nom; li diré Emma. Jo era nina i ella ja escandalitzava la gent contant-los que llegia Madame Bovary, una novel·la molt “verda”, precisava.

I això que al poble, aquells anys minsos de postguerra, quasi ningú no sabia què era un llibre.
Si bé Emma era la germana gran d’una fila de criatures que anaven pel carrer pasturant com bestioles brutes i malgirbades, ella, en canvi, tenia pits abundosos, cintura trencadissa i una mirada de mel que clarament gomboldava sales de ball, ciutats il·luminades, escenes d’amor passionals... Però els seus pares aviat la van donar a un vell molt ric, a canvi d’assegurar-se el pa de cada dia.


Es murmurejava que el vell la tenia tancada amb clau. Que només li deixava treure el cap per una finestra petita. Poruc, gelós que altres homes més joves la poguessin cobejar. Tanmateix Emma era prou astuta com per posar-li cascall o altres herbes dormidores a la sopa i així poder sortir, nits fosques, a trobar-se amb algun contrabandista enamorat que la proveïa de roba interior sofisticada i llibres que estaven prohibits per la seva possible incitació a la revolta sexual femenina.


Tenir material de somni. Més enllà de les miques de menjar que llença dins el seu cap. Avui, recorrent Veces de Mireia Vidal-Conte, aquest poemari que grata endins de la memòria, espais per tant d’afecte/allò de recuperar el cos, se m’ha aparegut Emma, lectora anònima cercant sales de visita/CAPS d’urgències amb cua/per ser Madame Bovary.
Al mateix temps l’he vista en el més enllà de la història. Apuntalada a penes ermes. Explorant mapes nous. Les entranyes ofegades. Els ossos dolguts d’eternitat. Perquè no! no són certs els/desitjos de ningú/fermes com a punys/les farses.
Versos closos, els de Mireia Vidal-Conte. Igual que les bajoques de la veça. Calen ulls avesats a esclovellar per obrir-los i passar gust d’una escriptura de la pell que es revolta contra exilis i condemnes. Perquè Mireia aconsegueix, no només remoure l’aigua morta dels qui s’acosten als seus poemes, sinó que fa que cada paraula es dispari, frenètica, punyent. I es converteixi en arsènic per a totes les Emmes.


Per tant, el lector es pot plànyer amb la poeta dels seus propis dies no viscuts/dels dies tots aquells/que no/que no/que no/ja no vindran. Per, al final, cansat de resar fe/o resar pedres tornar a refugiar-se en el poema, talment el presoner que, després de molts intents de fugida, torna a una llibertat denegada i la conserva/com l’individu el seu pou."


Antònia Vicens



Lectura de Sebastià Portell



Lectura de David Madueño